Virginia, qui és testimoni de Jehovà, té una malaltia anomenada síndrome d’enclaustrament. Això vol dir que el seu cos està paralitzat, pot vore i escoltar, obrir i tancar els ulls i moure un poquet el cap, però no pot parlar ni menjar. Abans tenia molta salut i energia, però un dia de 1997 va sentir un dolor intens i persistent en la part de darrere del cap, aixina que el seu home la va portar a l’hospital i eixa mateixa vesprada va entrar en coma. Quan es va despertar, després de dos setmanes, estava en la Unitat de Vigilància Intensiva (UVI), paralitzada i connectada a un respirador. Durant uns dies no podia recordar res ni tampoc sabia qui era.

 Virginia explica el que va passar després: «A poc a poc vaig començar a recordar. Com no volia morir i deixar el meu fill xicotet sense sa mare, orava intensament. Per a animar-me intentava recordar tants versicles bíblics com fora possible.

 »Amb el temps, els metges em van traure de l’UVI. Després de sis mesos en diferents hospitals i en un centre de rehabilitació, vaig tornar a casa. Com que estava completament paralitzada, em feia falta ajuda per a tot. Em sentia molt desanimada, inútil tant per als altres com per a Jehovà i em preocupava molt com cuidaria del meu fill.

 »Vaig començar a llegir experiències d’altres Testimonis amb situacions paregudes a la meua i em vaig sorprendre molt de vore tot el que podien fer per a Jehovà. Com a resultat, em vaig esforçar per tindre una actitud positiva i centrar-me en allò que podia fer. Abans d’estar malalta, tenia molt poquet temps per a les activitats espirituals, però ara tinc tot el temps del món. Aixina que en lloc de desesperar-me, em centre en el meu servici a Jehovà.

 »Vaig aprendre a utilitzar l’ordinador. Gaste un programa que reacciona als moviments del meu cap i aixina puc escriure. És esgotador, però gràcies a la tecnologia puc estudiar la Bíblia i també compartir la meua esperança amb altres per carta o per correu electrònic. Per a poder comunicar-me amb les persones del meu entorn, tinc una pissarra amb les lletres de l’alfabet. La persona que està al meu costat m’assenyala les lletres una a una. Si la lletra és incorrecta òbric els meus ulls i si no, els tanque i repetim el procés fins a formar paraules o frases. Algunes germanes que passen molt de temps amb mi ja s’han fet expertes en saber el que vull dir i a voltes, quan s’equivoquen, intentem vore la part graciosa.

 »M’agrada molt participar en les activitats de la congregació. Continue connectant-me com sempre a les reunions, però ara ho faig per videoconferència. Com puc escriure els meus comentaris, alguna persona els pot llegir quan hi ha participació de l’auditori. També em connecte amb un xicotet grup de germans per a vore el programa mensual de JW Broadcasting. a

 »Tinc esta síndrome des de fa 23 anys. A voltes em desanime. Però puc superar estos sentiments puntuals de desànim fent oració, passant temps amb els germans i participant en activitats espirituals. De fet, amb l’ajuda de la congregació he pogut servir de precursora auxiliar durant sis anys. M’he esforçat per ser un bon exemple per al meu fill Alessandro, que ara està casat i servix com a ancià. A més, junt amb la seua dona, també servix de precursor regular.

 »A sovint pense en totes les coses que podré fer en el paradís. La primera cosa que vull fer és parlar amb Jehovà amb la meua pròpia veu. També m’agradaria molt anar a passejar per la vora d’un riuet en el camp i simplement disfrutar del paisatge. Com que he estat alimentant-me per mitjà d’una sonda durant molts anys, estic desitjant agarrar una poma d’un arbre i pegar-li un mos. A més, com que soc italiana, estic esperant poder preparar i menjar els meus plats favorits, com una bona pizza!

 »“L’esperança de la salvació” m’ha ajudat a protegir la meua ment (1 Tessalonicencs 5:8). Vore’m en el nou món em dona alegria a pesar de les meues limitacions físiques, perquè estic convençuda que prompte acabaran. Aixina que estic desitjant disfrutar de «la vida verdadera» que Jehovà ha promés donar-nos per mitjà del seu Regne» (1 Timoteu 6:19; Mateu 6:9, 10).