L’any següent es va anunciar a la família Betel que feien falta voluntaris per servir a la sucursal de Sud-àfrica, on s’instaŀlaria una rotativa. Jo em vaig oferir per anar-hi i em va fer molta iŀlusió que em triessin. Però no vaig ser l’únic; tres betelites canadencs més s’hi van oferir: en Dennis Leech, en Bill McLellan i en Ken Nordin. Ara bé, ens van fer saber que només ens comprarien bitllets d’anada.

De seguida, vaig trucar a la meva mare i li vaig dir: «Mare, tinc una notícia: marxo a Sud-àfrica!». Ella era una persona reservada, però tenia una gran fe i era molt espiritual. No em va dir gaire res, però sabia que comptava amb el seu suport. Als meus pares els entristia tenir-me tant lluny, però mai es van queixar de la meva decisió.

Tots quatre vam passar tres mesos al Betel de Brooklyn aprenent a utilitzar la linotip, un tipus de premsa tipogràfica. Llavors, ens vam embarcar a un vaixell de mercaderies fins a Ciutat del Cap, a Sud-àfrica. Acabava de fer 20 anys. Quan vam arribar a Ciutat del Cap, vam agafar un tren que sortia al vespre i ens duria a Johannesburg. Quan s’estava fent de dia, la primera aturada que vam fer va ser a una petita ciutat de Karoo, una regió semidesèrtica. Feia molta calor i tot estava ple de pols. Tots quatre vam mirar per la finestra i ens vam preguntar on ens estàvem ficant. Anys després vaig tornar a aquella zona i em vaig adonar que aquells poblets eren tranquils i bonics, un bon lloc on viure.

Durant anys, vaig estar treballant amb la linotip, una premsa complexa que fèiem servir. La meva feina era preparar cada línia de lletres per imprimir La Torre de Guaita i la Desperta’t! La sucursal imprimia les revistes en molts idiomes africans per a Sud-àfrica i també per a molts altres països del continent. Ens feia molt feliços veure que aquella nova màquina que ens va fer creuar mig món s’estava amortitzant.

Més tard, vaig treballar a l’oficina de la Fàbrica, que supervisava tasques relacionades amb la impressió, l’enviament i la traducció de publicacions. Portava una vida ocupada, però molt plena i feliç.

L’any 1968 em vaig casar amb la Laura Bowen, una pionera que vivia prop de Betel. Ella coŀlaborava com a mecanògrafa amb el Departament de Traducció. En aquella època, les parelles que s’acabaven de casar no es quedaven a Betel; així és que ens van nomenar pioners especials. Jo estava una mica preocupat perquè després de deu anys servint a Betel, on tenia assegurat el menjar i el sostre, em preguntava si ens en sortiríem amb la mesada que rebríem. Cadascun de nosaltres rebria 25 rands cada mes (que en aquell temps equivalia a uns 35 dòlars), sempre que complíssim amb el requisit mensual d’hores, revisites i publicacions distribuïdes. Amb aquells diners hauríem de pagar el lloguer, l’alimentació i el transport, a més de l’atenció mèdica i altres tipus de despeses personals.

Ens van assignar a un petit grup a Durban, una ciutat situada a la costa de l’oceà Índic. Allà hi havia molta població d’origen indi. La majoria eren descendents dels treballadors que s’havien contractat a finals del segle XIX per fer feina a la indústria sucrera. Molts d’ells es dedicaven a altres tasques, però encara conservaven la seva cultura i gastronomia, com ara els deliciosos curris. A més, ells parlaven anglès i això ens ho posava molt fàcil.

Els pioners especials havíem de complir amb un requisit de 150 hores al mes. Per això, la Laura i jo vam pensar que el primer dia predicaríem sis hores. Feia una calor terrible i extremadament humida. Encara no teníem cap revisita ni curs bíblic. Així és que havíem de predicar sis hores casa per casa. Després d’una estona vaig mirar el rellotge i només havien passat 40 minuts. Sincerament, no veia clar que ens en sortíssim en aquella assignació.

De seguida, vam aconseguir establir-nos una bona rutina. Cada dia preparàvem entrepans i posàvem sopa o cafè en un termos. Quan necessitàvem un descans, cercàvem una ombra sota algun arbre on poguéssim aparcar el nostre «escarabat». De vegades, ens envoltaven grups de nens que ens observaven encuriosits. En poc temps, ens vam adonar que després de les primeres dues o tres hores la resta del dia passava volant.

Ens encantava aquell territori! Vam descobrir que les persones de l’Índia eren molt hospitalàries, simpàtiques, respectuoses i que estimaven Déu. Molts hindús van acceptar la veritat. Els agradava molt aprendre sobre Jehovà, Jesús, la Bíblia i l’esperança de la resurrecció, i descobrir que en el nou món podrem viure per sempre en pau. Després d’un any ja dirigíem 20 cursos bíblics. Cada dia dinàvem amb una de les famílies amb les quals estudiàvem. Érem tan feliços!

Ben aviat, vam rebre una nova assignació. Ara serviríem a l’obra de circuit al llarg de la bonica costa de l’oceà Índic. Cada setmana ens allotjàvem amb una família diferent mentre visitàvem la congregació per animar els germans i predicar amb ells. Ens tractaven com si fóssim part de la seva família i ens agradava passar temps amb les seves criatures i els seus animals de companyia. Vam passar dos anys en aquella assignació i de sobte un dia vam rebre una trucada de la sucursal. Quan ens van dir que els agradaria que tornéssim a Betel, jo els vaig respondre: «La veritat és que ens encanta la nostra assignació». Però, és clar, estàvem disposats a servir Jehovà allà on ens demanessin.

A Betel vaig treballar al Departament de Servei, on vaig poder coŀlaborar amb germans madurs i d’experiència. En aquell temps els superintendents de circuit enviaven un informe a la sucursal després de cada visita i nosaltres ens encarregàvem d’enviar una carta a cada congregació tenint en compte aquell informe. L’objectiu d’aquelles cartes era animar els germans i donar-los alguna indicació necessària. Això implicava  molta feina per als nostres secretaris, que traduïen els informes del xhosa, del zulu i d’altres llengües a l’anglès. Després traduïen les cartes de l’anglès a les diferents llengües africanes. Valoro molt l’esforç que feien aquells traductors. Ells em van ajudar a entendre les dificultats que afrontaven els germans negres.

En aquella època, a Sud-àfrica vivíem sota el sistema de l’apartheid. Cada grup racial tenia una zona acotada on viure. Per això, les persones de diferent raça mai passaven temps juntes. Els germans negres parlaven i predicaven en els seus idiomes, i assistien a congregacions en les seves llengües.

Jo no havia tingut l’oportunitat de conèixer gaire els germans negres, ja que sempre havia servit a congregacions o circuits anglesos. Però ara a Betel podria conèixer millor la cultura i els costums d’aquells germans. Vaig descobrir els reptes que afrontaven a l’haver de conviure amb moltes tradicions i creences locals. Eren tan valents! Es negaven a seguir tradicions contràries a la Bíblia i pràctiques espiritistes encara que això impliqués afrontar la cruel oposició de familiars i veïns. A les zones més rurals hi havia molta pobresa i poques persones podien anar a l’escola. Però la gent respectava molt la Bíblia.

Vaig tenir el privilegi de treballar en alguns casos legals relacionats amb la llibertat de culte i la neutralitat. Enfortia molt la meva fe veure la lleialtat i el valor de molts germans joves que van ser expulsats de l’escola per negar-se a participar en pregàries i cantar himnes.

Els germans d’un petit país que es deia Swazilàndia van afrontar un altre repte difícil. Quan el rei Sobhuza II va morir, es va exigir a tots els ciutadans que seguissin certs ritus funeraris. Els homes s’havien d’afaitar el cap i les dones s’havien de tallar el cabell ben curt. Els germans es van negar a participar en aquestes pràctiques relacionades amb el culte als avantpassats i, per això, molts van patir persecució. Observar la seva lleialtat ens va emocionar. Vam aprendre molt de la paciència i fidelitat dels germans africans, i allò va enfortir la nostra fe.

El 1981 em van assignar a donar un cop de mà per implementar nous mètodes d’impressió fent servir ordinadors. Així és que vaig tornar a la impremta. Era una època molt emocionant. El món de la impressió s’estava revolucionant. Un representant comercial va deixar una fotocomponedora perquè la provéssim sense cap compromís. Finalment, vam decidir substituir les nou linotips per cinc noves fotocomponedores. També es va instaŀlar una nova rotativa òfset. Ara la impremta produiria més que mai.

La informatització de la impremta va facilitar la creació d’un nou sistema per organitzar el text: el MEPS, un sistema electrònic d’edició plurilingüe. Com havia canviat tot! Encara recordo quan vam arribar des del Canadà per treballar amb unes màquines lentes i enrevessades que res tenien a veure amb la tecnologia actual (Is. 60:17). En aquell moment, tots quatre ens havíem casat amb germanes espirituals que servien com a pioneres. En Bill i jo continuaven servint a Betel. En Ken i en Dennis van tenir fills i vivien prop de la sucursal.

A Betel hi havia molta feina a fer. Les publicacions es traduïen i imprimien a cada vegada més llengües, i després s’havien d’enviar a cada sucursal. Per això, es necessitaven noves instaŀlacions. Aquestes es van construir a l’oest de Johannesburg i es van dedicar el 1987. Va ser molt emocionant viure aquella època de creixement i canvis, i poder servir molts anys al Comitè de la Sucursal de Sud-àfrica.

El 2001 ens va sorprendre molt rebre una nova assignació. Em van convidar a servir al Comitè de la Sucursal dels Estats Units, que s’acabava de formar. Ens entristia deixar la nostra assignació i tots els amics que teníem a Sud-àfrica, però estàvem iŀlusionats de començar una nova vida com a part de la família Betel dels Estats Units.

També ens preocupava marxar lluny de la mare de la Laura, que ja s’havia fet gran. No podríem fer gaire per ella des de Nova York. Però les tres germanes de la Laura es van oferir per cuidar-la en sentit físic, emocional i, fins i tot, econòmic. Elles ens van dir: «Nosaltres no podem servir a temps complet, però si ens cuidem de la mare us ajudarem a no deixar la vostra assignació». Estarem eternament agraïts a les meves cunyades.

El meu germà i la seva dona també van mostrar el mateix esperit de coŀlaboració. Ells vivien a Toronto i es cuidaven de la mare, que s’havia quedat viuda. La mare portava més de 20 anys vivint amb ells. Els agraïm molt que la cuidessin tan bé fins que va morir, poc després que arribéssim a Nova York. És tota una benedicció tenir una família com la nostra. Sempre ens han donat suport i han estat disposats a fer els sacrificis necessaris per cuidar-se dels pares, cosa que de vegades pot ser un repte.

Durant anys als Estats Units vaig coŀlaborar amb la producció de publicacions que cada cop s’ha anat modernitzant i simplificant més. Fa poc vaig començar a treballar al Departament de Compres. Ha estat un plaer servir durant els darrers vint anys com a part d’aquesta enorme família Betel. Ara som vora 5.000 betelites i comptem amb l’ajuda d’uns 2.000 voluntaris externs.

Fa seixanta anys, qui m’hauria dit que acabaria aquí! La Laura sempre m’ha donat suport durant tot aquest temps. Hem estat tan feliços! Recordem amb molt d’afecte totes les assignacions que hem tingut i els germans tan meravellosos amb els quals hem coŀlaborat, inclosos aquells que hem conegut a sucursals d’arreu del món. Ara ja tinc més de 80 anys i no porto tanta càrrega de feina, ja que hi ha molts germans joves preparats per atendre més responsabilitats.

Un salmista va escriure molt encertadament: «Feliç la nació de la qual Jahveh és el seu Déu» (Sl. 33:12). I jo estic molt content d’haver experimentat la felicitat que gaudeix el poble de Déu.