PER ALS hebreus que vivien a la Terra Promesa, l’any començava quan arribava el moment de llaurar i sembrar. En el nostre calendari és entre setembre i octubre.

La gent comptava els mesos segons el cicle de la lluna, però els anys, tenint en compte el sol. Com que l’any lunar consta de 12 mesos d’entre 29 i 30 dies cadascun, és més curt que l’any solar. Per això, s’utilitzaven diversos mètodes per fer que tots dos calendaris coincidissin. Un d’ells consistia a afegir dies extres o, de manera periòdica, inserir un mes sencer abans que comencés el nou any. Amb aquest sistema es feia coincidir el calendari amb el moment de la sembra i la collita.

En l’època de Moisès, Jehovà va dir al seu poble que, per a ells, l’any havia de començar el mes d’abib, o nissan, és a dir, a la primavera (Èx. 12:2; 13:4). Aquest mes se celebrava una festa on els israelites havien de presentar les primícies de la collita de l’ordi com a ofrena per a Jehovà (Èx. 23:15, 16).

Però, com sabien els jueus quan havien d’afegir un mes al calendari? L’erudit Emil Schürer va explicar el mètode que utilitzaven de la següent manera: «La festa de la Pasqua s’havia de celebrar el 14 de nissan, coincidint amb la lluna plena. Aquesta data sempre havia de caure després de l’equinocci de primavera [...]. Si, cap a final d’any, s’adonaven que la data per a la Pasqua cauria abans de l’equinocci de primavera, afegien un [tretzè] mes abans del de nissan». a

Els testimonis de Jehovà també utilitzen aquest mètode a l’hora de calcular la data del Sopar del Senyor, que sempre és a la primavera i correspon al 14 de nissan del calendari hebreu. Aquesta data s’informa a les congregacions de tot el món amb antelació. b

Avui dia és molt senzill saber quan comencen i acaben els mesos. Només cal que mirem un calendari o una aplicació electrònica. Però en temps bíblics no era tan senzill. Com s’ho feien els jueus?

A l’època del Diluvi, els mesos constaven de 30 dies (Gèn. 7:11, 24; 8:3, 4). Però, temps després, per als israelites, els mesos van deixar de tenir una durada fixa. Ells començaven a comptar un mes nou tan aviat veien la lluna nova. Com a resultat, alguns mesos tenien 29 dies, i d’altres, 30.

Sembla que, a l’època del rei David, les persones ja calculaven amb antelació quan començava un nou mes. Per exemple, en una ocasió, ell mateix va dir a Jonatan: «Demà és lluna nova», referint-se al començament d’un nou mes (1 Sam. 20:5, 18). Ara bé, com podien tots els israelites saber quan havia començat un nou mes? La Misnà, una compilació de lleis orals i tradicions jueves, dona alguns detalls al respecte. Explica que, després que els jueus tornessin de Babilònia, els homes que formaven el Sanedrí (el tribunal suprem jueu) es reunien cada dia 30 del mes, els set mesos que se celebraven les festes anuals, i eren els responsables de determinar quan començava un nou mes. Com ho podien fer?

Hi havia homes situats a llocs estratègics al voltant de Jerusalem que observaven el cel de nit. Tan bon punt apareixia la lluna nova, aquests homes avisaven ràpidament el Sanedrí. Quan aquest tribunal havia rebut prou informes que s’havia vist la lluna nova, anunciava l’inici d’un nou mes. Ara bé, i si no era possible veure la lluna nova degut als  núvols o a la boira? En aquests casos, es declarava que el mes en curs era de 30 dies i que el dia següent començava el nou mes.

La Misnà explica que, quan el Sanedrí determinava que començava un nou mes, s’anunciava amb un senyal de foc al cim de la muntanya de les Oliveres, a prop de Jerusalem. Al llarg de tot Israel, també s’encenien fogueres a un seguit de llocs elevats perquè s’escampés la notícia. Temps més tard, es van utilitzar missatgers amb aquest propòsit. D’aquesta manera, els jueus que vivien a Jerusalem, al llarg d’Israel i a altres zones més aïllades sabien quan començava un nou mes, i així tots podien celebrar les festes anuals alhora.

El següent gràfic et pot ajudar a conèixer els mesos, les festes i les estacions del calendari hebreu.