ERA l’agost de 1936 al poblat reial de Swazilàndia. Des d’un cotxe amb megafonia, el Robert i el George Nisbet acabaven de posar música i discursos gravats del germà J. F. Rutherford. Al rei Sobhuza II li va encantar. «Ens vam trobar en un compromís», va explicar el George, «ja que el rei volia comprar el tocadiscos, els discos i els altaveus!»

El Robert es va disculpar i li va explicar que aquelles coses no estaven a la venda. Per què? Perquè pertanyien a algú altre. El rei va voler saber a qui.

La resposta del Robert va ser: «Tot això pertany a un altre rei». Després, Sobhuza li va preguntar qui era aquest rei. «És Jesucrist, el Rei del Regne de Déu», va dir el Robert.

«Oh! És un gran rei», va reconèixer Sobhuza amb molt de respecte. «No vull agafar res que li pertanyi.»

El Robert va escriure: ‘Em va impressionar molt la manera de ser del cap principal, el rei Sobhuza. Parlava un anglès perfecte, sense presumir ni enorgullir-se’n, i era una persona molt oberta i accessible. Vaig estar amb ell a la seva oficina durant uns tres quarts d’hora mentre el George posava música a fora’.

‘Aquell mateix dia’, va continuar el Robert, ‘vam anar a l’Escola Nacional swazi, on vam tenir l’experiència més interessant de totes. Vam predicar al director i va escoltar amb molt de gust. Quan li vam parlar del tocadiscos i li vam proposar que tota l’escola escoltés les gravacions, la idea li va agradar molt i va convocar gairebé un centenar d’estudiants perquè s’asseguessin a l’herba i escoltessin. Ens van dir que a l’escola secundària s’ensenyava agricultura, jardineria, fusteria, construcció, anglès i aritmètica als nois, i que les noies aprenien infermeria, a fer les feines de casa i altres ocupacions útils. L’àvia del cap principal va ser la fundadora d’aquella escola.’

El 1933, el rei Sobhuza ja havia escoltat amb molt de gust pioners que havien visitat el poblat reial. En una ocasió, fins i tot va reunir la seva guàrdia personal de cent guerrers perquè escoltessin una gravació del missatge del Regne. Es va  subscriure a les nostres revistes i va acceptar publicacions. No gaire temps després, el rei ja tenia quasi tota una biblioteca teocràtica! A més a més, la va mantenir intacta tot i que el govern colonial britànic va prohibir les nostres publicacions durant la Segona Guerra Mundial.

El rei Sobhuza II va continuar rebent bé els Testimonis al poblat reial, a Lobamba, i fins i tot convidava els sacerdots perquè anessin a escoltar els discursos bíblics. Durant un discurs de l’Helvie Mashazi, un germà de la zona, en el qual parlava del capítol 23 de Mateu, uns quants sacerdots es van aixecar d’un bot ben enrabiats i volien obligar-lo a seure. Però el rei va intervenir i va demanar al germà Mashazi que continués. A més, va dir als assistents que escrivissin tots els versets de la Bíblia que es mencionaven en el discurs!

En una altra ocasió, després d’escoltar un discurs d’un pioner, quatre sacerdots es van girar els alçacolls, i van declarar: «Ja no som sacerdots, sinó Testimonis de Jehovà». Després van preguntar al pioner si tenia algun llibre com els que tenia el cap principal.

El rei Sobhuza II va morir el 1982 i, des dels anys 30 fins aleshores, va demostrar respecte pels testimonis de Jehovà i no va permetre que fossin perseguits perquè no observaven els rituals swazi. Per tot això, els Testimonis tenien bones raons per estar-li agraïts, i van lamentar sincerament la seva mort.

A principis de 2013, a Swazilàndia hi havia més de 3.000 publicadors. La població era de més d’un milió de persones i la proporció de publicadors era d’1 per cada 384 habitants. Més de 260 pioners servien en 90 congregacions, i 7.496 persones van assistir al Memorial l’any 2012. És evident que hi ha un gran potencial de creixement. Realment, aquelles primeres visites a Swazilàndia els anys 30 van posar una base sòlida. (Dels nostres arxius a Sud-àfrica.)