«PERÒ, per què no vols adorar els nostres avantpassats?», em va preguntar la meva mare. «No saps que si no fos per ells no estaríem vius? Que no vols demostrar que els estàs agraïda? Com pots abandonar els costums que hem practicat durant generacions? No honrar els nostres avantpassats és com dir que la nostra adoració no serveix per a res.» Llavors es va posar a plorar.

Uns mesos abans, uns testimonis de Jehovà havien ofert a la meva mare un curs bíblic. Encara que ella no volia estudiar, per quedar bé, els va dir que estudiessin amb mi. Però en realitat ella no volia que jo estudiés. Tot i que sempre l’havia obeït, si volia agradar a Jehovà, ara no ho podia fer. La veritat és que no va ser fàcil, però Jehovà em va donar les forces.

Havia nascut en una família budista, com la majoria de les persones del Japó. Però, després d’estudiar dos mesos amb els Testimonis de Jehovà, em vaig adonar que la Bíblia era la veritat. Quan vaig aprendre que tenia un Pare celestial, el vaig voler conèixer millor. Al principi, a la meva mare i a mi ens agradava parlar del que estava aprenent. A més, vaig començar a anar a les reunions el diumenge. Com que cada vegada coneixia millor Jehovà, vaig decidir que ja no participaria en rituals budistes. Però, quan l’hi vaig dir a la meva mare, la seva actitud va canviar de sobte i em va dir: «És una deshonra tenir algú a la família que no estima els nostres avantpassats». Em va exigir que deixés d’estudiar la Bíblia i d’anar a les reunions. Mai m’hagués pensat que em diria allò! Semblava una altra persona.

A sobre, el meu pare es va posar de part de la meva mare. Ara bé, al capítol 6 d’Efesis vaig aprendre que havia d’obeir els meus pares. I com que volia que tornés la pau a la família, vaig pensar que si els feia cas, ells també serien comprensius amb mi. Per si fos poc, havia d’estudiar molt perquè s’estava apropant l’època d’exàmens. Així doncs, vaig decidir obeir els meus pares durant tres mesos, però li vaig prometre a Jehovà que després tornaria a anar a les reunions.

La decisió que vaig prendre no va ser la millor. D’una banda, pensava que en tres mesos el meu  desig de servir Jehovà no canviaria, però va ser tot el contrari: la meva relació amb Ell es va debilitar ràpidament. D’altra banda, creia que els meus pares em posarien les coses molt més fàcils. Però no va ser així. Em van pressionar encara més perquè deixés la veritat.

A la Sala del Regne vaig conèixer molts germans que afrontaven oposició per part de la seva família. Em van assegurar que Jehovà m’enfortiria i que, si em mantenia fidel, podria ajudar la meva família a conèixe’l (Mt. 10:34-37). Volia confiar en Déu i per això vaig començar a orar més intensament.

La meva família es va oposar de moltes maneres. La mare em va suplicar que deixés d’estudiar i va intentar que canviés d’opinió. Moltes vegades jo no deia res. Però quan em decidia a dir alguna cosa, gairebé sempre acabàvem discutint perquè les dues volíem demostrar que teníem raó. Ara m’adono que si jo hagués respectat més els seus sentiments i creences, tot hauria anat millor. De vegades, els meus pares em posaven més feines a casa perquè em mantingués ocupada i no pogués sortir. I d’altres, em deixaven fora de casa o sense menjar.

La meva mare va buscar l’ajuda d’altres per fer-me canviar d’opinió. Per exemple, va parlar amb el meu professor, però ell no li va fer cas. Després em va portar a la seva feina perquè l’encarregat em convencés que les religions no servien per a res. També va trucar a diferents familiars i els va suplicar, amb llàgrimes als ulls, que l’ajudessin. Allò em va disgustar molt, però els ancians em van fer veure que quan la  meva mare parlava amb totes aquelles persones, inconscientment els estava predicant.

Els meus pares volien que anés a la universitat perquè desitjaven que tingués un bon futur i pogués trobar una bona feina. Ara bé, com que parlar d’aquest tema ens alterava molt, els vaig escriure algunes cartes per explicar-los les meves metes. El meu pare es va enfadar molt i em va amenaçar: «Si creus que és tan fàcil trobar feina, tens fins demà per trobar-ne una, si no, ja pots marxar de casa». Vaig deixar aquest assumpte en mans de Jehovà. El dia següent, mentre predicava, dues germanes diferents em van demanar que donés classes a les seves filles. Allò no li va fer molta gràcia al meu pare i va deixar de parlar-me; per ser més exactes, em va començar a ignorar. I la meva mare va dir que preferiria que fos una delinqüent abans que Testimoni.

De vegades, no estava segura fins a quin punt Jehovà volia que anés en contra dels desitjos dels meus pares. Però fer molta oració i meditar sobre textos bíblics que mostren que Déu ens estima, em va ajudar a ser més positiva i a entendre que els meus pares s’oposaven, en part, perquè es preocupaven per mi. Jehovà em va ajudar a corregir el meu punt de vista i a saber què havia de fer. I com que cada vegada m’agradava més predicar, em vaig proposar ser pionera.

Quan algunes germanes van saber que volia ser pionera, em van dir que seria millor esperar que els meus pares es tranquil·litzessin. Per això, vaig orar per poder prendre una bona decisió, vaig fer recerca, vaig meditar per què volia ser pionera i vaig parlar amb germans madurs. Al final, vaig arribar a la conclusió que el més important era agradar a Jehovà. A més, posposar el servei de pioner no era cap garantia que l’actitud dels meus pares canviés.

Vaig començar a ser pionera l’últim any d’institut. Després d’un temps, em vaig posar la meta de servir on hi hagués més necessitat. Però els meus pares no volien que marxés de casa. Per això, vaig esperar fins a tenir els vint anys. Llavors, perquè la meva mare no es preocupés tant, vaig demanar a la sucursal una assignació prop dels meus familiars al sud del Japó.

En aquella assignació, em vaig alegrar molt de veure com alguns dels meus estudiants es van batejar. També vaig començar a aprendre anglès perquè volia fer més per Jehovà. A més, com que a la meva congregació hi havia dos pioners especials molt entusiastes que sempre ajudaven els altres, em vaig plantejar ser pionera especial. Durant aquell temps, la meva mare va caure malalta dues vegades i vaig anar a casa per cuidar-la. Allò la va impressionar i va fer que canviés una mica la seva actitud.

Després de set anys, vaig rebre una carta de l’Atsushi, un dels dos pioners especials. Em deia que estava pensant a casar-se i que volia saber quins eren els meus sentiments. Mai havia tingut sentiments romàntics per l’Atsushi i pensava que ell tampoc. Un mes després li vaig respondre que el volia conèixer millor. Llavors vam veure que teníem molt en comú. Tots dos volíem seguir en el servei a temps complet i estàvem disposats a acceptar qualsevol assignació. Amb el temps, ens vam casar i em va alegrar molt que els meus pares i alguns familiars assistissin al nostre casament.

Poc temps després, quan servíem de pioners regulars, a l’Atsushi el van nomenar superintendent de circuit substitut. Més tard, vam rebre  altres privilegis: ens van nomenar pioners especials i després ens van assignar a l’obra de circuit. Quan havíem visitat totes les congregacions del circuit per primera vegada, vam rebre una trucada de la sucursal. Ens van preguntar si estaríem disposats a anar al Nepal i continuar servint com a superintendents.

No sabia ben bé com reaccionarien els meus pares quan els digués que aniria tan lluny. Per això els vaig trucar, i el meu pare em va dir: «Aniràs a un lloc molt bonic!». Tot just feia una setmana que un amic seu li havia donat un llibre sobre el Nepal i el meu pare va pensar que seria un bon lloc per visitar.

Ens sentíem molt feliços entre els nepalesos, ja que eren molt amables. Més tard, vam rebre una altra benedicció: el nostre circuit també inclouria Bangla Desh, un país que estava molt a prop, però que era molt diferent. La veritat és que teníem un territori molt variat. Després de cinc anys vam tornar al Japó, on continuem servint al circuit.

Servir al Japó, al Nepal i a Bangla Desh m’ha ensenyat molt de Jehovà. Cada país té les seves pròpies tradicions i cultura, i cada persona és especial. He pogut veure com Jehovà es preocupa per les persones, les accepta, les ajuda i les beneeix.

Tinc moltes raons per estar agraïda a Jehovà. L’he pogut conèixer i servir, i m’ha donat un bon marit. A més, m’ha ajudat a prendre bones decisions, i ara tinc una bona relació amb Ell i amb la meva família. Gràcies a Ell, la meva mare i jo tornem a ser bones amigues. Em fa feliç saber que ara estic en pau amb Déu i amb la meva mare.