L’APÒSTOL Pau va escriure aquestes paraules als seus germans cristians de Roma als voltants de l’any 56 de la n. e. La Bíblia no especifica si finalment Pau va viatjar a la península Ibèrica. Tot i això, els esforços de Pau o d’altres missioners cristians van fer possible que les bones notícies de la Paraula de Déu arribessin a la Península cap al segle II de la n. e.

Ben aviat, hi van sorgir diverses comunitats cristianes que van prosperar ràpidament. I com que al segle II feia temps que el territori hispànic estava sota la dominació romana i el llatí s’havia convertit en la llengua vehicular arreu de l’Imperi romà, va néixer la necessitat de traduir la Bíblia al llatí.

Alguns dels primers cristians hispànics van produir diverses traduccions de la Bíblia al llatí que es van arribar a conèixer com la Vetus Latina. Aquestes bíblies llatines van circular per la península Ibèrica durant molts anys abans que Jeroni acabés, a començaments del segle V, la seva coneguda traducció de la Bíblia, la Vulgata.

La traducció de Jeroni, que es va completar a Betlem, Palestina, va arribar a terres hispàniques ràpidament. Lucini, un opulent estudiant de la Bíblia, es va assabentar que Jeroni estava traduint la Bíblia al llatí i en va voler una còpia al més aviat possible. Va enviar sis escribes a Betlem perquè copiessin el text i el portessin a la península Ibèrica. Durant els segles següents, la Vulgata va substituir gradualment la Vetus Latina. Aquelles traduccions al llatí van permetre als hispànics llegir la Paraula de Déu i entendre’n el missatge. Ara bé, l’Imperi romà estava arribant a la seva fi i, per això, van sorgir noves necessitats lingüístiques.

Durant el segle V, els visigots i altres pobles germànics van envair la Península i, amb ells, hi va arribar una nova llengua: el gòtic. Aquests pobles germànics practicaven una forma de cristianisme coneguda com arrianisme, la qual rebutjava la doctrina de la Trinitat. També hi van portar la seva pròpia traducció de les Escriptures, la Bíblia gòtica d’Úlfila, que es va llegir als territoris ibèrics fins a finals del segle VI, quan el rei visigot Recared va renegar de l’arrianisme i es va convertir al catolicisme. El rei va fer que es destruïssin tots els llibres arrians, inclosa la Bíblia d’Úlfila. Com a conseqüència, tots els textos gòtics van desaparèixer de la península Ibèrica.

Així i tot, la Paraula de Déu es va difondre per terres hispàniques durant aquest període. A més del gòtic, encara estava molt estès un dialecte derivat del llatí, del qual van néixer més tard les llengües romàniques que es parlen en aquest territori. * Els documents més antics que es conserven  en aquest dialecte llatí daten dels segles VI i VII i es coneixen com pissarres visigodes, ja que es van escriure en peces o lloses de pissarra. Algunes d’aquestes pissarres contenen porcions dels Salms i dels Evangelis, i en una d’elles es troba el Salm 16 sencer.

L’existència de textos bíblics en simples pissarres demostra que, en aquella època, la gent humil llegia i copiava la Paraula de Déu. És probable que els mestres d’escola fessin servir aquests textos bíblics com a exercicis per ensenyar als alumnes a llegir i escriure. Les pissarres eren un material d’escriptura assequible, a diferència dels costosos pergamins que s’utilitzaven als monestirs per produir bíblies il·lustrades.

Una bíblia il·lustrada d’un valor incalculable es troba a l’església de San Isidoro, a Lleó. Aquesta bíblia, que data de l’any 960, té 1.028 pàgines, mesura uns quaranta-set centímetres per trenta-quatre i pesa uns divuit quilos. Una altra d’aquestes bíblies, coneguda com la Bíblia de Ripoll, que data de l’any 1020 i es troba a la biblioteca del Vaticà, és una de les bíblies medievals amb més il·lustracions decoratives. Per poder produir aquestes obres d’art, un monjo podia dedicar tot un dia a dibuixar una lletra capital, o una setmana sencera a escriure el títol d’una pàgina. Tot i que aquestes bíblies són molt boniques, no van contribuir gaire a difondre el missatge de la Paraula de Déu.

Durant el segle VIII, la invasió islàmica de la Península va fer que hi comencés a arrelar una nova llengua. A les zones que els musulmans van colonitzar, l’àrab es va començar a estendre en detriment del llatí i, per tant, va sorgir la necessitat de traduir la Bíblia a aquesta nova llengua.

Sens dubte, moltes traduccions àrabs de la Bíblia, sobretot dels Evangelis, van circular per l’Espanya medieval. Segons la tradició, Juan, un bisbe de Sevilla del segle VIII, va traduir la Bíblia  completa a l’àrab. Malauradament, la majoria d’aquestes traduccions s’han perdut. Una traducció a l’àrab dels Evangelis que data de mitjans del segle X es troba a la catedral de Lleó.

Cap a finals de l’edat mitjana, el castellà va anar prenent forma a la península Ibèrica. Aquesta nova llengua arribaria a ser una eina molt important en la difusió de la Paraula de Déu. * La primera traducció d’un fragment bíblic en castellà va aparèixer a La Fazienda de Ultra Mar, que data de principis del segle XIII. Aquesta obra conté el relat d’un viatge a Israel, porcions del Pentateuc i d’altres llibres de les Escriptures Hebrees, i també els Evangelis i les Epístoles.

Ara bé, a l’Església no li va agradar gens que es fes aquesta traducció. L’any 1234, al concili de Tarragona es va ordenar que tots els llibres que continguessin porcions de la Bíblia en la llengua vernacla s’entreguessin al clergat i es cremessin. Afortunadament, aquest decret no va aturar la tasca de traducció bíblica. El rei Alfons X (1252-1284), qui és considerat l’inventor de la prosa castellana, desitjava que es traduís la Bíblia en la nova llengua i, per tant, ho va patrocinar. Durant aquest període, doncs, es van fer diverses traduccions bíbliques al castellà, d’entre les quals es troben l’anomenada Bíblia prealfonsina i la Bíblia Alfonsina, que va aparèixer poc després i va ser la traducció al castellà més extensa d’aquella època.

Ambdues obres van contribuir a la consolidació i la riquesa d’aquella nova llengua: el castellà. L’erudit Thomas Montgomery afirma el següent sobre la Bíblia prealfonsina: «El traductor d’aquesta Bíblia va produir una obra admirable, tant per l’exactitud com per la bellesa del llenguatge. [...] El llenguatge que va emprar és senzill i planer, tal com era necessari en una Bíblia per a persones que no entenien bé el llatí».

Tot i això, aquestes primeres bíblies castellanes es van traduir a partir de la Vulgata llatina i no de les llengües originals. Però a partir del segle XIV erudits jueus van fer diverses traduccions de les Escriptures Hebrees al castellà directament de l’hebreu. En aquella època, a la Península hi havia la comunitat jueva més gran d’Europa, i els traductors jueus tenien a l’abast manuscrits fiables en hebreu per poder fer les traduccions. *

Un exemple destacat d’aquestes traduccions és la Bíblia d’Alba, completada al segle XV. Luis de Guzmán, un noble espanyol, va encarregar al rabí Moisés Arragel la traducció de la Bíblia al castellà pur, o castís. Com ell va dir, ho va fer per dues raons: «En primer lloc, les bíblies que tenim avui dia en romanç no són exactes. I, segon, la gent com nosaltres necessita les glosses per poder entendre els relats bíblics més complicats». Això demostra que els seus contemporanis tenien un interès sincer per llegir i entendre la Bíblia. A més, ens mostra que les Escriptures en la llengua vernacla ja circulaven àmpliament pels regnes hispànics.

Gràcies a la tasca dels traductors i copistes de  l’edat mitjana, la gent culta de l’Espanya medieval podia llegir la Bíblia en la seva llengua fàcilment. Per això, l’historiador Juan Orts González va afirmar que «els espanyols coneixien la Bíblia molt millor que els anglesos o alemanys d’abans del temps de Luter».

Ara bé, cap a finals del segle XV, la Inquisició espanyola va prohibir la traducció i possessió de les Escriptures en qualsevol llengua vernacla. A la península Ibèrica, la Bíblia es va sumir en un període de foscor que va durar tres segles. Així i tot, durant aquest temps, uns quants traductors valents van produir noves traduccions castellanes a l’estranger i les van passar de contraban a terres hispàniques. *

Com hem vist, la història de la Bíblia a l’Espanya medieval demostra que els seus opositors s’han esforçat per eliminar la Paraula de Déu. Però mai han pogut fer callar el Totpoderós (Salm 83:2 [83:1 en altres bíblies]; 94:20).

El treball incansable de molts erudits va fer possible que la Bíblia arrelés i es difongués a l’Espanya medieval. Els traductors d’avui dia han seguit l’exemple d’aquells pioners que van traduir les Escriptures al llatí, al gòtic, a l’àrab i al castellà. Quin ha estat el resultat? En l’actualitat, milions de persones que parlen espanyol poden llegir la Paraula de Déu en la llengua del seu cor.