DÈBORA mirava els soldats que estaven dalt de la muntanya de Tabor; era emocionant veure’ls allà. Sota la llum de l’alba, contemplava la valentia d’aquells homes i la fe del seu líder, Barac. Encara que eren deu mil homes valents, la seva fe i valentia seria sotmesa a una gran prova. Estaven a punt de lluitar contra un enemic despietat que tenia un exèrcit més gran i millor equipat. Però, tot i això, eren allà, principalment gràcies als ànims que els havia infós aquesta dona.

Imagina’t l’escena, la roba de Dèbora xiuxiuejant pel vent mentre ella i Barac es troben davant d’una espectacular vista panoràmica. La muntanya de Tabor semblava un gran con però el seu cim era pla. Des d’uns quatre-cents metres d’alçada es podia veure tota la plana d’Esdreló que s’estenia fins el sud-oest. El riu Quixon s’obria camí per l’esplanada passant pel mont Carmel i desembocant en el mar Gran. El llit del riu devia estar sec aquell matí, però hi havia alguna cosa que brillava en aquella gran esplanada. L’exèrcit de Sísara s’estava apropant amenaçadorament amb la resplendor del ferro fent pampallugues. Comptava amb el millor del seu exèrcit: nou-cents carros equipats amb falçs de ferro que sortien de les rodes. Sísara pretenia arrasar els desprotegits israelites com si estigués segant un camp d’ordi.

Dèbora sabia que Barac i els seus homes estaven esperant que els donés algun senyal. Era l’única dona que estava present? Com es devia sentir davant una missió de tanta responsabilitat com aquella? Es preguntava què hi feia, allà? És clar que no! Jehovà, el seu Déu, li havia encomanat començar aquella guerra, a més, havia revelat que també seria una dona qui l’acabaria (Jutges 4:9). Què podem aprendre de la fe de Dèbora i d’aquests valents guerrers?

La primera vegada que la Bíblia parla de Dèbora la presenta com a «una dona profetessa». Aquesta descripció fa de Dèbora un cas poc habitual, però no n’és l’únic. a Dèbora tenia una altra responsabilitat, ja que també havia de resoldre els conflictes que sorgien i transmetre el parer de Jehovà (Jutges 4:4, 5).

Dèbora vivia a la regió muntanyosa d’Efraïm entre les ciutats de Betel i Ramà. Seia sota una palmera i ajudava el poble amb la guia de Jehovà. El seu treball segurament era de molta responsabilitat però no va deixar que això la intimidés. La seva feina era molt necessària. De fet, poc després va compondre una cançó sota inspiració on feia referència al poble infidel: «S’escollia déus nous, llavors la guerra era als portals» (Jutges 5:8). Com que els israelites van abandonar Jehovà per adorar altres déus, Jehovà els va abandonar en mans dels seus enemics. El poble es trobava sota el domini del rei cananeu Jabín i sota el cap del seu exèrcit, Sísara.

El sol fet d’escoltar el nom Sísara feia que el poble tingués pànic. La cultura i la religió cananea era  despietada, i es caracteritzava pels sacrificis de nens i la prostitució en els temples. Com era la vida en una terra dominada per un general cananeu i el seu exèrcit? La cançó de Dèbora demostra que era gairebé impossible viatjar pel país i que els pobles havien quedat deshabitats (Jutges 5:6, 7). Podem imaginar-nos les persones amagant-se en els boscos i els turons, amb por de cultivar la terra; o vivint en pobles sense muralles, atemorits de viatjar per por de ser atacats, que els prenguessin els fills o que violessin les dones. b

Durant vint anys, el pànic va dominar el país fins que Jehovà va veure que aquest poble tossut estava disposat a canviar, o tal com la cançó inspirada de Dèbora i Barac diu: «Fins que jo, Dèbora, em vaig alçar, fins que em vaig alçar, com una mare a Israel». No sabem si Dèbora, qui era l’esposa d’un home anomenat Lapidot, era mare en sentit literal, però el que sí sabem és que aquesta expressió té un sentit figurat. De fet, Jehovà va assignar Dèbora perquè protegís la nació tal com ho faria una mare amb els seus fills. Li va encomanar que anés a buscar el jutge Barac, un home de molta fe, perquè lluités contra Sísara (Jutges 4:3, 6, 7; 5:7).

Mitjançant Dèbora, Jehovà va ordenar a Barac: «Vés, i dirigeix-te a la muntanya de Tabor». Barac havia de reunir deu mil homes de dues de les tribus d’Israel. Dèbora va transmetre la promesa de Déu: derrotarien el poderós Sísara i els nou-cents carros! Aquesta promesa va deixar glaçat a Barac. Israel no tenia exèrcit i, pràcticament, no tenia armament militar. Amb tot, Barac va accedir a anar a la guerra però només si Dèbora pujava amb ells a la muntanya de Tabor (Jutges 4:6-8; 5:6-8).

Al fer aquesta petició, algunes persones pensen que a Barac li faltava fe, però això no és cert. Al cap i a la fi, no va demanar que Déu li donés més armes. Al contrari, com que era un home de fe, Barac valorava molt tenir el representant de Jehovà perquè els pogués animar, a ell i als seus homes (Hebreus 11:32, 33). Jehovà va accedir a la seva petició i va permetre que Dèbora hi anés. No obstant això, Jehovà també va inspirar Dèbora perquè profetitzés que la glòria final de la batalla no se l’emportaria un home (Jutges 4:9). Déu havia decidit que seria una dona qui donaria mort al malvat Sísara.

 La societat on vivim està repleta d’injustícies, violència i abús cap a les dones. Poques vegades se les tracta amb la dignitat que Déu vol que tinguin. Ara bé, Déu atorga tant a les dones com als homes el mateix valor i posició davant d’ell (Romans 2:11; Gàlates 3:28). L’exemple de Dèbora ens recorda que Déu també dóna privilegis a les dones i els fa saber que tenen la seva confiança i aprovació. És vital que mai caiguem en els prejudicis que estan tan arrelats en aquest món.

Barac va preparar el seu exèrcit. Va reunir deu mil homes que eren prou valents com per lluitar contra l’exèrcit intimidant de Sísara. Mentre Barac pujava amb els seus homes cap a la muntanya de Tabor se sentia content de tenir un motiu per animar-los. Llegim: «Dèbora pujà amb ell» (Jutges 4:10). Imagina que reconfortats es devien sentir en veure aquella dona tan valenta unint-se a ells cap a la muntanya de Tabor, disposada a arriscar la seva vida per la fe que tenia en Jehovà!

Quan Sísara es va assabentar que Israel havia gosat reunir un exèrcit per lluitar contra ells, va actuar de seguida. Diversos reis cananeus es van aliar militarment amb el rei Jabín, qui segurament era el més poderós de tota la regió. Tot seguit, els grans esquadrons de carros de Sísara van fer tremolar la terra mentre avançaven tots junts en formació cobrint tota l’esplanada. Els cananeus estaven segurs que en un tres i no res acabarien amb aquell exèrcit de nyigui-nyogui (Jutges 4:12, 13; 5:19).

Què farien Barac i Dèbora mentre s’apropava l’enemic? Si es quedaven a la muntanya de Tabor, segurament tindrien avantatge sobre les forces cananees, ja que els carros necessitaven una esplanada per poder lluitar. Però Barac volia seguir les instruccions de Jehovà. Per tant, va esperar que Dèbora donés un senyal. Finalment, va arribar el moment. Ella va dir: «Alça’t, perquè aquest és el dia en què Jahveh lliurarà Sisserà a la teva mà. ¿No ha sortit Jahveh davant teu?». El relat continua: «Barac baixà de la muntanya del Tabor amb deu mil homes darrere d’ell» (Jutges 4:14). c

L’exèrcit d’Israel va baixar de la muntanya i es va llençar cap a l’esplanada en direcció a les temibles màquines de guerra. Aniria Jehovà davant seu tal com Dèbora havia promès? Aviat es va saber la resposta: «La terra tremolava, i els cels rajaven». L’orgullós exèrcit de Sísara no sabia ben bé què estava passant. De sobte va començar a ploure a bots i barrals, el terra es va enfangar i, en un tancar i obrir d’ulls, els imponents carros de ferro es van començar a enfonsar i es van quedar encallats. El que semblava ser un gran avantatge es va convertir en la seva perdició (Jutges 4:14, 15; 5:4).

A Barac i als seus homes no els preocupava la tempesta; sabien exactament qui l’estava provocant. Van córrer directament contra l’exèrcit cananeu. Seguint les instruccions de Déu, no van deixar cap home viu. El riu Quixon es va desbordar i va arrossegar els cadàvers riu avall cap al mar Gran (Jutges 4:16; 5:21).

Avui dia, Jehovà no espera que els seus servents lluitin en una guerra literal. Però sí que demana al seu poble que lluiti en una guerra espiritual (Mateu 26:52; 2 Corintis 10:4). Si ens esforcem per obeir Déu, demostrarem de quin bàndol estem. Es necessita valor per estar de part de Déu ja que és possible que haguem d’afrontar oposició. Ara bé, Jehovà no ha canviat i defensarà tots els qui, tal com Dèbora, Barac i els soldats valents de l’antic Israel, confien en ell.

Un dels enemics cananeus més ferotges es va escapar. Sísara, el gran opressor del poble de Déu, va fugir del camp de batalla a peu. Mentre els seus homes morien al fang, va deixar enrere els soldats israelites i va anar cap a terra ferma en direcció a l’aliat més proper. Va creuar el camp obert amb por que els soldats israelites el trobessin. Llavors es va dirigir cap a la tenda d’Hèber, un quenita que  s’havia separat de la seva gent per establir-se al sud i que havia fet una mena de pacte amb el rei Jabín (Jutges 4:11, 17).

Sísara va arribar esgotat al campament d’Hèber. A casa només hi havia la seva dona, Jael. Sísara donava per fet que Jael respectaria el pacte que el seu marit havia fet amb el rei Jabín. Segurament per a ell era impensable que una dona actués o, fins i tot, pensés de manera diferent al seu marit. Era evident que Sísara no coneixia Jael. Ella havia vist com els malvats cananeus oprimien el país. És possible que s’adonés que tenia dues opcions: ajudar aquest home malvat o demostrar que estava de part de Jehovà eliminant l’enemic del poble de Déu. Ara bé, què faria? Com podria una dona derrotar un guerrer tan veterà com aquell?

Jael tenia poc temps per pensar. A continuació li va oferir a Sísara un lloc on descansar. Ell li va demanar que l’amagués d’aquells qui el podien estar buscant. Es va estirar i ella el va tapar; quan li va demanar aigua, Jael li va donar llet. Sísara no va trigar gaire a quedar-se adormit. Llavors, Jael va agafar una estaca i un martell, eines que les dones utilitzaven sovint amb molta habilitat ja que vivien en tendes. Es va ajupir a prop del cap de Sísara i es va armar de valor per actuar com a executora de Jehovà. Tan sols un instant de dubte i tot hauria estat un desastre. Pensaria Jael en el poble de Déu i en com aquest home l’havia maltractat durant dècades? O potser veia el privilegi que tenia de posar-se de part de Jehovà? El relat no ho diu. L’únic que sabem és que ho va fer, i ben aviat. Sísara ja era mort! (Jutges 4:18-21; 5:24-27).

Més tard, Barac va entrar en busca de la seva presa. Quan Jael li va ensenyar el cadàver amb l’estaca clavada al cap, Barac es va adonar que s’havia complert la profecia de Dèbora. Una dona havia matat el poderós guerrer Sísara! Els crítics i escèptics d’avui dia parlen de Jael despectivament, però Barac i Dèbora sabien qui era realment Jael. Per això van escriure sota inspiració una cançó alabant-la per la seva valentia: «Beneïda és entre les dones» (Jutges 4:22; 5:24). Aquesta cançó mostra que Dèbora no va lloar Jael de mala gana, al contrari, ho va fer de tot cor; el que de veritat li importava era que s’hagués complert la paraula de Jehovà.

Amb Sísara mort, el rei Jabín ja no era una amenaça. L’opressió dels cananeus per fi es va acabar i la pau va regnar durant quaranta anys (Jutges 4:24; 5:31). Dèbora, Barac i Jael van posar fe en Jehovà i ell els va beneir. Si imitem la fe de Dèbora, ens posem de part de Jehovà amb valor i animem els altres a fer el mateix, Jehovà ens beneirà amb victòries i pau eterna.