Està assegut a terra, el seu cos està tot ple de butllofes i úlceres molt doloroses. Imagina-te’l, capmoix, amb les espatlles caigudes, sol, amb prou feines pot espantar les mosques que l’envolten. Assegut enmig de les cendres per demostrar el seu dol, no li queda més remei que gratar-se la pell infectada amb un tros de terrissa. Ha caigut tan baix, tot se n’ha anat en orris. Els seus amics, veïns i familiars l’han abandonat. Tothom, fins i tot els nens, se’n riuen d’ell. Ell pensa que el seu Déu, Jehovà, també li ha girat l’esquena. Però està molt equivocat (Job 2:8; 19:18, 22).

 Aquest era Job. Déu va dir d’ell: «No n’hi ha cap com ell a la terra» (Job 1:8, La Santa Bíblia, Trinitarian Bible Society [TBS]). Segles més tard, Jehovà encara pensava en Job com a un dels homes més justos que havia viscut mai (Ezequiel 14:14, 20).

 Estàs passant per un mal moment o per una desgràcia? La història de Job et pot consolar molt. També et pot ensenyar molt sobre una qualitat que necessitem tots els servents fidels de Déu: la integritat. Ser íntegres vol dir mantenir-nos completament fidels a Déu, fins i tot quan passem per proves o dificultats. Deixem que Job ens ensenyi més sobre aquesta qualitat.

 Sembla que Moisés, un altre servent fidel de Déu, va escriure el relat de Job temps després que ell morís. Com que Moisés va escriure sota inspiració divina, no només va poder registrar els esdeveniments que Job va viure a la terra, sinó també alguns esdeveniments que van passar al cel.

 Al principi del relat veiem que Job era molt feliç, ho tenia tot a la vida. Era ric i un home molt conegut i respectat a la terra d’Us, possiblement al nord d’Aràbia. Era generós amb els necessitats i defensava les causes dels indefensos. Job i la seva dona van ser beneïts amb deu fills. Però per sobre de tot, Job tenia una relació molt estreta amb Jehovà. Es va esforçar de valent per agradar a Déu tant com havien fet els seus parents llunyans Abraham, Isaac, Jacob i Josep. Tal i com van fer aquests patriarques, Job va actuar com a sacerdot per a la seva família, oferint sacrificis periòdicament pels seus fills (Job 1:1-5; 31:16-22).

 Però, de sobte, el relat de Job canvia d’escenari i ens explica el que passava al cel en aquell mateix moment. D’això Job no en sabia res. Els àngels fidels de Jehovà estaven reunits davant Déu, i l’àngel rebel Satanàs també hi va entrar. Jehovà sabia que Satanàs menyspreava el recte Job, així que es va dirigir a Satanàs, fent-li notar l’excepcional integritat de Job. Satanàs li va respondre descaradament: «És que Job tem Déu de franc? ¿No has aixecat una tanca entorn d’ell, i entorn de casa seva, i entorn de tot el que té, tot al voltant?». Satanàs odia les persones íntegres, perquè el posen en evidència amb la seva devoció de tot cor a Déu i demostren que és un traïdor i que només pensa en ell mateix. Així que Satanàs va insistir en què Job només servia Déu per raons egoistes, que si Job ho perdia tot, l’home maleiria Jehovà a la seva pròpia cara (Job 1:6-11, TBS).

 Job no podia saber-ho, però Jehovà li havia confiat un gran privilegi: demostrar que Satanàs s’equivocava. Satanàs estava autoritzat a treure-li a Job tot el que tenia, amb una sola condició: a ell no el podia tocar. Així que Satanàs es va llançar amb ganes a aconseguir el seu objectiu malèvol. En un sol dia, tota una sèrie de desgràcies van caure al damunt de Job, una rere l’altra. Es va assabentar que li havien pres tot el seu bestiar. En un tres i no res havia perdut primer els seus bous i els seus burros, després el seu ramat d’ovelles i finalment els seus camells. I pitjor encara, havien assassinat els servidors que els cuidaven. Mentre li explicaven el que li havia passat a un grup, li van dir que havia baixat «foc de Déu», possiblement fent referència a un llamp. Abans que Job pogués pair la gran pèrdua de vides humanes o la pobresa en què ara es trobava, va arribar la pitjor de les notícies. Els seus deu fills havien quedat a la casa del germà més gran quan de cop i volta un vent molt fort havia colpejat la casa, l’havia destruït i tots ells havien mort (Job 1:12-19, TBS).

 És molt difícil, o gairebé impossible, imaginar com es va sentir Job en aquell moment. Va estripar-se la roba, es va tallar els cabells i es va llançar al terra desconsolat. Job va arribar a la conclusió que Déu li havia donat i que Déu li havia pres. Efectivament, de manera molt astuta, Satanàs havia fet que semblés que Déu li havia enviat aquelles desgràcies. Tot i això, Job no va maleir Déu tal i com Satanàs havia predit. En lloc d’això, Job va dir: «Que el Nom de Jahveh sigui beneït» (Job 1:20-22, TBS).

 Satanàs no podia estar més enrabiat, però no es va donar per vençut. Va tornar a presentar-se davant Jehovà durant una reunió d’àngels. Una vegada més, Jehovà va elogiar la integritat de Job, que s’estava mantenint fidel davant tots aquells atacs. Llavors, Satanàs va replicar: «Pell per pell! Tot el que un home té, ho dóna per la seva vida. Però, si allargues la teva mà, i toques els seus ossos i la seva carn, et maleirà a la cara!». Satanàs estava segur que una terrible malaltia faria que Job maleís Déu. Jehovà confiava plenament en Job, així que va permetre que Satanàs li ataqués la salut, sempre i quan no el matés (Job 2:1-6, TBS).

 Ben aviat, Satanàs va atacar Job deixant-lo en les condicions que es descriuen al principi. Posa’t en el lloc de la seva pobra dona. Destrossada pel dolor d’haver perdut els seus deu fills, ara havia de contemplar impotent com el seu marit patia horriblement. Va cridar molt angoixada: «¿Encara et mantens ferm en la teva integritat? Maleeix Déu, i mor». Aquesta no era la dona que Job coneixia i estimava! Job tenia clar que aquella terrible situació havia fet que la seva dona hagués perdut el seny. Tot i això, es va negar a maleir el seu Déu. No va pecar amb les seves paraules (Job 2:7-10, TBS).

 Sabies que aquesta història tan trista t’afecta directament? Fixa’t que Satanàs no només va llançar la seva acusació malvada contra Job, sinó contra tota la humanitat. Ell va dir: «Tot el que un home té, ho dóna per la seva vida». En altres paraules, Satanàs creu que cap de nosaltres pot mantenir-se fidel a Déu. Està totalment convençut que tu no estimes Déu de veritat i que per salvar la teva pell deixaràs de servir-lo a la primera de canvi. Sí, Satanàs afirma que ets tan egoista com ell! Voldries demostrar que s’equivoca? Cadascun de nosaltres tenim aquest privilegi (Proverbis 27:11). Vegem ara quina altra dificultat va afrontar Job.

 Tres homes que coneixien Job i que se’ls descriu com els seus amics, van sentir a parlar dels seus problemes i van viatjar per anar a veure’l i consolar-lo. Quan el van veure de lluny, no semblava ni ell. Doblegat pel dolor, amb la seva pell ennegrida per la malaltia, Job no era ni tan sols l’ombra del que havia estat abans. Els tres homes, que es deien Elifaz, Bildad i Sofar, van fer molt de teatre per demostrar la tristesa que sentien, plorant molt fort i llançant-se pols damunt del cap. Llavors van seure a terra a prop de Job i es van quedar callats. Van seure allà tota una setmana, dia i nit, però sense dir ni mu. No van fer res per consolar Job. Tan sols van arribar a una conclusió òbvia: Job estava patint molt (Job 2:11-13; 30:30).

 Al final, Job va haver de començar la conversa ell mateix. Amb paraules carregades de dolor, va maleir el dia que va néixer. Una de les coses que més l’angoixava era pensar que fos Déu qui estava causant tot aquell patiment (Job 3:1, 2, 23). Tot i que encara era un home de fe, Job necessitava desesperadament que el consolessin. Però quan aquells amics van començar a parlar, Job es va adonar ràpidament que havien estat millor callats (Job 13:5).

 Elifaz, probablement el més gran de tots i bastant més gran que Job, va ser el primer dels tres amics en parlar. Més tard, els altres dos s’hi van afegir. En realitat van continuar amb el mateix argument absurd que havia començat Elifaz. Algunes de les coses que deien semblaven totalment inofensives, perquè eren raonaments habituals entre la gent, com per exemple que Déu és superior a nosaltres o que castiga les persones dolentes i recompensa les bones. Però des del primer moment es notava que la seva bondat no era genuïna. Elifaz va utilitzar raonaments que semblaven lògics, però que en realitat no eren del tot certs. Per exemple, va explicar que Déu és bo i que castiga els dolents. Per tant, si era obvi que Job estava sent castigat, a quina conclusió havia d’arribar? No era que s’ho mereixia perquè estava actuant malament? (Job 4:1, 7, 8; 5:3-6.)

 No és d’estranyar que Job no s’ho prengués gaire bé. De fet, va rebutjar de ple aquells arguments (Job 6:25). Però els tres amics cada vegada estaven més convençuts que Job amagava algun pecat. D’alguna manera es mereixia totes les desgràcies que estava patint. Elifaz va acusar Job de ser arrogant, malvat i de no témer Déu (Job 15:4, 7-9, 20-24; 22:6-11). Sofar li va dir a Job que deixés de fer el mal i de gaudir del pecat (Job 11:2, 3, 14; 20:5, 12, 13). Però Bildad sí que es va passar de la ratlla. Va donar a entendre que si els fills de Job havien mort era perquè d’alguna manera haurien pecat i per tant s’ho tenien ben merescut (Job 8:4, 13).

 Aquells tres falsos amics van fer una cosa encara pitjor. En realitat, no només van posar en dubte la integritat de Job, sinó la integritat en sí mateixa. Quan va començar a parlar, Elifaz va descriure una trobada misteriosa amb un esperit invisible i en va extreure una conclusió molt tòxica d’aquella experiència demoníaca: Déu «no es refia dels seus servents, i en els seus àngels hi troba errors». Segons aquest raonament, simples humans mai podrien complaure Déu. Després, Bildad va afirmar que la integritat de Job no importava a Déu, tal i com no li importava la d’un cuc (Job 4:12-18; 15:15; 22:2, 3; 25:4-6, TBS).

 Has intentat mai consolar algú que està passant per una situació molt angoixant? No és gens fàcil. Però podem aprendre molt dels tres falsos amics de Job, sobretot el que no hauríem de dir. Aquests tres homes es van centrar en utilitzar paraules altisonants i en exposar els seus raonaments defectuosos, però no es van dirigir a Job per nom ni una sola vegada. No van pensar per res en els sentiments ferits de Job ni van caure en la necessitat de tractar-lo amb tendresa. a Així que, si algú que estimes se sent trist, demostra-li el teu afecte, interès personal i bondat. Prova d’enfortir la seva fe i el seu valor, ajudant-lo a confiar en Déu i a creure en la Seva immensa bondat, misericòrdia i justícia. Això és el que Job hauria fet pels seus amics si hagués estat al seu lloc (Job 16:4, 5). Però com va reaccionar davant els constants atacs a la seva integritat?

 El pobre Job ja estava en una situació desesperada quan aquell llarg debat va començar. Des del principi, va admetre que a vegades parlava com un imprudent i que utilitzava «les paraules i les expressions d’un desesperat» (Job 6:3, 26, TBS). I podem entendre el perquè. Les seves paraules reflectien l’angoixa que sentia. També demostraven que no veia el quadre complet. Com que les tragèdies que li havien passat a ell i a la seva família havien arribat de sobte i inclús semblaven sobrenaturals, Job va suposar que Jehovà n’era la causa. Job desconeixia per complet alguns esdeveniments importants, així que va basar alguns dels seus raonaments en suposicions errònies.

 Tot i això, Job tenia una fe molt forta tal i com es va posar de manifest en bona part del que va dir en aquell llarg debat. Va utilitzar paraules que són precioses, verdaderes i molt encoratjadores per a nosaltres avui dia. Quan va parlar de les meravelles de la creació, va explicar fets que cap ésser humà no hagués pogut explicar sense l’ajuda de Déu. Per exemple, va dir que Jehovà «suspèn la terra sobre el no-res», una afirmació molt avançada al coneixement científic d’aquell moment (Job 26:7, TBS). b I quan Job va parlar de la seva esperança per al futur, va demostrar tenir la mateixa confiança que altres exemples de fe. Job estava convençut que si moria, Déu el recordaria, el trobaria a faltar, i finalment el retornaria a la vida (Job 14:13-15; Hebreus 11:17-19, 35).

 Què podem dir però, del tema de la integritat? Elifaz i els seus dos amics van insistir en què la integritat d’un home no té cap importància per a Déu. Es va empassar Job aquesta ensenyança maligna? En absolut! Job va afirmar que la integritat és molt important per a Déu. Demostrant la seva confiança en Jehovà, va dir: «[Déu] reconeixerà la meva integritat!» (Job 31:6, Bíblia catalana. Traducció Interconfessional). A més, Job va veure clarament que els raonaments equivocats dels seus falsos amics atemptaven contra la seva integritat. Això va motivar Job a fer la seva intervenció més llarga, una que per fi tancaria la boca d’aquells tres homes.

 Job entenia que la seva integritat afectava tot aspecte del seu dia a dia. Per aquest motiu, va defensar la seva manera de viure i d’actuar. Per exemple, va evitar totes les formes d’idolatria, va tractar els altres amb bondat i dignitat, es va mantenir moralment net cuidant el seu matrimoni, i per sobre de tot, va ser lleial a l’únic Déu verdader, Jehovà. Per això Job va poder dir de tot cor: «Fins que expiri no m’apartaré de la meva integritat» (Job 27:5; 31:1, 2, 9-11, 16-18, 26-28, TBS).

 És la integritat tan important per a tu com ho era per a Job? És fàcil dir que sí que ho és, però ho hem de demostrar amb fets. Demostrem la nostra devoció completa i sincera a Déu quan l’obeïm i fem en el nostre dia a dia el que és correcte als seus ulls, fins i tot quan passem per dificultats. Si així ho fas, imitaràs la fe de Job, faràs Jehovà molt feliç i alhora frustraràs el pla de Satanàs. Això és el millor que pots fer!

 Tot i així, la història de Job estava molt lluny del seu final. Havia perdut l’equilibri i estava tan ofuscat en defensar la seva integritat que va oblidar defensar el seu Déu. Necessitava correcció i ajuda espiritual. I destrossat pel dolor, encara li feia molta falta rebre consol. Què farà Jehovà per ajudar aquest home de fe i integritat? Ho veurem en un altre article d’aquesta sèrie.