La Virginia és testimoni de Jehovà i pateix una malaltia anomenada la síndrome del captiveri. El seu cos està paralitzat. Pot veure-hi i sentir-hi, obrir i tancar els ulls, i moure una mica el cap. Tot i això, no pot parlar ni menjar. En el passat era una dona saludable i enèrgica, però un matí de l’any 1997 va començar a sentir un intens i constant dolor a la part posterior del cap. El seu marit la va portar a l’hospital i aquell vespre va entrar en coma. Dues setmanes més tard, es va despertar a la unitat de cures intensives (UCI) paralitzada i connectada a un respirador. Durant uns pocs dies no era capaç de recordar absolutament res, ni tan sols qui era.

 La Virginia ens explica què més va passar: «Vaig anar recuperant la memòria a poc a poc. Orava intensament. No volia morir i deixar el meu fill petit sense una mare. Per animar-me, intentava recordar tants textos bíblics com podia.

 »Finalment, els metges em van treure de l’UCI. Després d’haver passat sis mesos a diferents hospitals i a un centre de rehabilitació, em van enviar a casa. Encara em trobava completament paralitzada i necessitava que m’ajudessin en tot. Estava tan desanimada! I sentia que no podia fer res pels altres ni per Jehovà. També em preocupava molt no poder cuidar el meu fill.

 »Vaig començar a llegir experiències d’altres testimonis de Jehovà que patien malalties greus com la meva. I em sorprenia tot el que podien fer per Jehovà. A partir d’aquell moment, em vaig esforçar per cultivar una actitud positiva i em vaig centrar en el que sí podia fer. Abans de posar-me malalta tenia un temps limitat per a les activitats espirituals, però ara cada dia podia gaudir d’un dia sencer per a Jehovà. Així és que, en comptes de caure en la desesperació, em vaig centrar en el meu servei a Jehovà.

 »He après a fer servir un ordinador per comunicar-me. Un programa escriu per mi interpretant els moviments del meu cap. És esgotador, però la tecnologia em permet estudiar la Bíblia i compartir la meva esperança amb altres persones per carta i per correu electrònic. A més, per comunicar-me amb aquells que m’envolten, tinc un cartell amb les lletres de l’alfabet. La persona que està amb mi assenyala una per una les lletres. Quan m’indica una lletra que no és l’adient, obro molt els ulls, i quan m’assenyala la lletra que vull, tanco els ulls. Repetim aquest procés per formar paraules i frases. Algunes de les germanes que passen molt temps amb mi s’han convertit en unes autèntiques expertes a l’hora d’interpretar el que vull dir. I quan de vegades s’equivoquen de paraula és un moment molt graciós.

 »Gaudeixo molt de participar en les activitats de la congregació. Sempre assisteixo a les reunions, ara per videoconferència. Escric els meus comentaris i algú els llegeix en veu alta durant les parts de preguntes i respostes. També m’uneixo a un grupet de germans per veure els programes mensuals de JW Broadcasting. a

 »Ara ja fa 23 anys que pateixo la síndrome del captiveri. A vegades em sento trista. Però soc capaç de sobreposar-me a aquests moments puntuals de tristor gràcies a l’oració, al temps que passo amb els germans i al fet de mantenir-me activa en sentit espiritual. Fins i tot, amb l’ajuda de la congregació, he pogut fer el servei de pioner auxiliar durant més de sis anys. M’he esforçat molt per ser un bon exemple per al meu fill, l’Alessandro, que ara està casat i serveix com a ancià. També serveix com a pioner regular, juntament amb la seva dona.

 »Sovint penso en totes les coses que podré realitzar al paradís. El primer que vull fer és parlar de Jehovà amb la meva pròpia veu. A més, m’encantaria passejar pel camp al costat d’un rierol i gaudir dels bonics paisatges. I com que durant les passades dues dècades tot el que he menjat són líquids que m’han donat mitjançant un tub, tinc moltes ganes d’agafar una poma d’un arbre i donar-li una mossegada. I és clar, com que soc d’Itàlia, somio en el dia en què podré preparar i menjar els meus aliments italians preferits, com la pizza!

 »“L’esperança de la salvació” m’ha ajudat a protegir la meva ment (1 Tessalonicencs 5:8). Imaginar-me al paradís em fa sentir molt feliç, malgrat les meves limitacions físiques, perquè estic convençuda que molt aviat tot això acabarà. Tinc moltes ganes de gaudir de “la vida de debò”, que Jehovà ha promès que em donarà mitjançant el seu Regne» (1 Timoteu 6:19; Mateu 6:9, 10).